Llibert Honecker, suscriptor del canal de Twitch de LaGrada, nos hace llegar una reflexión que invita a frenar un segundo antes de dictar sentencia tras cada partido del Espanyol. En «No comprem el seu futbol-ficció», defiende que exigir al equipo no obliga a analizarlo dentro de una burbuja ni a convertir cada acierto rival en un error perico. Hay que señalar aquello que se hace mal y aspirar a crecer hasta volver a mirar hacia Europa, sí, pero recordando algo tan básico como olvidado: enfrente también hay futbolistas de Primera y el fútbol real nunca se parece a una recopilación de sus mejores jugadas.
No comprem el seu futbol-ficció
S’acaba un partit de l’Espanyol i, gairebé abans d’arribar a casa, ja n’ha començat un altre. El de les xarxes, els àudios, les tertúlies i les sentències. Aquest no té nivell. Aquell no pot ser titular. Manolo no treu prou rendiment de la plantilla. Falta futbol.
Algunes crítiques són justes. Evidentment. D’altres fan pensar que, en algun moment de l’estiu, l’Espanyol devia fitxar mitja selecció mundial i ningú no ens ho va explicar.
Potser el problema no és només com juga l’equip. Potser també té a veure amb com hem après a mirar el futbol.
Durant dècades, el relat futbolístic d’aquest país s’ha construït sobretot des del Madrid i el Barça. Dos clubs per als quals guanyar sovint no és suficient: cal dominar, tenir la pilota, concedir poc, generar molt i procurar que el rival sembli inferior. És una exigència comprensible quan disposes, gairebé sempre, d’alguns dels millors futbolistes del món.
El problema arriba quan la resta acabem adoptant aquest mateix marc mental, sovint sense ni adonar-nos-en.
I encara hi ha una altra trampa: mirar-nos només a nosaltres mateixos.
Si cada cap de setmana analitzem l’Espanyol dins d’una bombolla, qualsevol derrota sembla més greu, qualsevol jugador superat sembla pitjor i qualsevol fase de domini rival es converteix en una prova que alguna cosa no funciona. Però només cal aixecar una mica la mirada i veure què passa als altres camps.
El Vila-real n’és un exemple magnífic. Ha començat la Lliga amb dos punts de dotze: empats contra Racing i Atlético i derrotes davant l’Alabès i el Deportivo. I no parlem precisament d’una plantilla curta de talent. Té Gerard Moreno, Ayoze Pérez, Mikautadze, Alberto Moleiro, Pape Gueye, Nicolas Pépé, Juan Foyth, Renato Veiga o Tajon Buchanan, entre d’altres. Futbolistes internacionals, experiència europea i una plantilla construïda per estar molt més amunt.
Han deixat tots de ser bons?
És clar que no.
Potser també cal concedir que el Racing està ben treballat, que l’Alabès sap competir i que el Deportivo té futbolistes capaços de fer-te mal. El Vila-real pot haver fet coses malament i els seus rivals haver-ne fet moltes de bé. Les dues coses poden passar al mateix temps. De fet, normalment el futbol consisteix exactament en això.
Aquest cap de setmana n’hem tingut un altre exemple magnífic. L’Alabès ha guanyat 5-2 l’Osasuna i Lucas Boyé ha fet un hat-trick. Sergio Herrera és un gran porter de Primera. Boyomo és un bon central. Catena també té una trajectòria més que acreditada. I, tanmateix, els han fet cinc.
No s’han llevat de cop sense saber jugar a futbol.
Boyé, senzillament, també juga.
I aquesta evidència, quan els superats són els nostres, ens costa molt més d’acceptar.
Si Edu Expósito perd una pilota, la primera explicació sol ser sobre Edu: ha estat lent, s’ha complicat, no ha llegit bé la jugada. De vegades serà exactament això. Però d’altres potser el migcampista rival ha pressionat bé, li ha tancat la passada o ha llegit l’acció mig segon abans.
Si Omar no pot progressar perquè té un extrem perillós a l’esquena, diem que participa poc en atac. Si aquell extrem el supera una vegada, ja tenim una acció per discutir el nivell d’Omar. Costa més pensar que a l’altra banda també hi ha un futbolista de Primera que entrena tota la setmana per superar-lo.
I si Roberto no guanya tots els duels amb un central rival, això tampoc converteix automàticament Roberto en un davanter insuficient.
Un bon lateral és desbordat. Un bon central perd duels. Un gran porter encaixa gols. Un migcampista excel·lent perd pilotes. Si no fos així, probablement els partits acabarien 0-0 i ens avorriríem força.
Tenim, però, una manera una mica tramposa de portar la comptabilitat dels partits: allò que nosaltres fem bé sembla una obligació; allò que el rival fa bé tendeix a convertir-se en un error nostre.
Si marquem, era el que tocava. Si ens marquen, hem defensat fatal. Si el porter rival ens treu tres ocasions, no sabem definir. Si ens pressionen i ens costa sortir, no tenim mig del camp. Si ens dominen durant quinze minuts, el plantejament és dolent.
Si apliquéssim aquesta vara de mesurar als vint equips de Primera, probablement cada dilluns haurien de cessar quinze entrenadors.
El Betis ens ofereix un altre exemple gairebé perfecte. A la tercera jornada va encaixar un 5-2 al camp del Llevant. I tampoc estem parlant d’una plantilla qualsevol: Isco, Antony, Pablo Fornals, Cucho Hernández, Abde, Marc Roca, Diego Llorente o Álvaro Valles formen part d’un equip amb talent suficient per mirar cap a Europa.
Doncs aquell equip va rebre cinc gols del Llevant.
Sis dies després, pràcticament els mateixos futbolistes van derrotar 1-0 el Real Madrid. Van ser titulars, entre d’altres, Isco, Antony, Cucho, Fornals i Marc Roca, i Álvaro Valles va acabar aturant un penal a Mbappé en el temps afegit.
Quin és el Betis real?
El que encaixa cinc contra el Llevant o el que guanya el Madrid?
Tots dos.
Perquè els equips no són una puntuació fixa d’un videojoc. El rendiment varia, els partits tenen context, els estils es creuen de manera diferent i els rivals també tenen virtuts.
I aquí hi ha, per mi, una de les qüestions que més tendim a oblidar: fora dels tres grans, el futbol s’iguala molt més del que sembla.
Hi ha diferències, és clar. Betis, Athletic, Vila-real o Real Sociedad poden tenir més pressupost, més talent o plantilles més profundes. Però cap d’ells pot entrar al camp pensant que sotmetrà sense problemes un Alabès, un Osasuna, un Rayo, un Getafe, un Racing, un Llevant o un Espanyol.
Els noms també compten a l’altra banda.
El Llevant que li fa cinc al Betis té futbolistes capaços de competir a Primera. L’Alabès que en fa cinc a l’Osasuna també. El Deportivo que guanya a la Ceràmica no ha entrat al camp a contemplar Moleiro, Gerard Moreno o Ayoze. Ha sortit a guanyar-los.
I això és molt més semblant a la realitat de la Lliga que no pas el marc amb què hem après a consumir-la.
Aquí reapareixen Madrid i Barça, encara que no vulguem. Durant anys hem respirat un relat construït al seu voltant: si no guanyen, gairebé sempre s’analitza què han fet malament ells. El rival queda en segon terme. És lògic fins a cert punt, perquè la diferència de recursos i de talent ha estat enorme durant moltes temporades.
Però nosaltres no podem mirar els nostres partits d’aquesta manera.
L’Espanyol no és un gegant que s’enfronta cada setmana a equips obligats a resistir-lo. Quan un rival ens incomoda no és necessàriament perquè nosaltres estiguem fent-ho tot malament. Potser també ha preparat millor una fase del partit, té un futbolista especialment inspirat o senzillament està jugant bé.
Si només ens mirem a nosaltres, perdem la perspectiva. I és precisament aquí on, sense voler, acabem comprant aquell marc mental merengue-culer: la idea que tot allò que passa sobre la gespa s’ha d’explicar a partir de nosaltres.
No.
L’altre també existeix.
A tot això s’hi afegeix el futbol modern de consum ràpid. Highlights, clips de vint segons, videojocs, estadístiques, mapes de calor i una successió infinita de jugades extraordinàries. Veiem el millor regat de Lamine, una passada de Pedri, una conducció de Bellingham. Després Edu rep, aixeca el cap, no hi veu avantatge i juga enrere.
I algú sospira.
El que no acostuma a circular per les xarxes són les quinze vegades que Pedri també juga enrere.
Hem acabat comparant noranta minuts de futbol real amb una selecció mundial dels millors moments del cap de setmana. És difícil sortir-ne ben parat. Aquest futbol-ficció ens ha anat educant el paladar fins al punt que el futbol normal —el dels errors, els duels perduts, els partits travats i els rivals que també tenen talent— de vegades ens sembla poca cosa.
Ara bé, res de tot això pot servir de coartada per al conformisme.
L’Espanyol ha de ser ambiciós. I molt.
Si la plantilla millora, l’exigència ha de créixer amb ella. Si tenim equip per acabar desens, ser quinzens no pot considerar-se un èxit. Manolo ha de trobar solucions quan l’equip s’encalla i els futbolistes importants han de respondre. Contra el Sevilla, amb tanta estona en superioritat numèrica, havíem de fer més. No cal buscar cap teoria per evitar dir-ho.
I, sobretot, a mitjà termini l’Espanyol no es pot conformar amb instal·lar-se còmodament a Primera.
Potser Europa no és una obligació aquesta temporada. Però el club ha de caminar cap aquí.
No és només una qüestió d’ambició esportiva o de nostàlgia per aquelles nits europees. El futbol actual concentra cada vegada més diners i oportunitats al voltant dels clubs que accedeixen a les competicions continentals. Europa dona més ingressos, més visibilitat, més capacitat per retenir talent, més atractiu al mercat i més recursos per continuar creixent.
En aquest futbol, quedar-te quiet durant massa temps és una manera bastant eficaç de començar a retrocedir.
L’Espanyol hauria d’aspirar a consolidar-se, créixer i aconseguir que la lluita per Europa deixi de semblar una excepcionalitat per convertir-se, amb el temps, en un objectiu raonable. Potser no enguany. Però sí com a direcció.
Una cosa és voler arribar-hi.
Una altra és comportar-nos com si ja hi fóssim.
Podem exigir més a l’Espanyol sense demanar-li que jugui cada diumenge com un equip de Champions. Podem voler Europa i acceptar alhora que l’Alabès ens pot guanyar duels. Podem considerar Omar un bon lateral encara que un extrem el superi. Podem criticar Manolo sense convertir cada quart d’hora de domini rival en la prova definitiva que no sap entrenar.
I, sobretot, podem mirar una mica més enllà del nostre partit.
Potser així descobrirem que Gerard Moreno també perd, Isco també pot encaixar-ne cinc, Sergio Herrera també pot recollir cinc pilotes de dins la porteria i Boyomo també pot passar una mala tarda.
No perquè siguin dolents.
Perquè al davant també hi ha futbolistes.
Entendre-ho no és abaixar el llistó.
És deixar de mirar el futbol real amb les ulleres del futbol-ficció.
Llibert Honecker
